Fa just una setmana que vaig córrer la Marató de Barcelona. Tal com aconsellen gairebé tots els manuals, aquesta setmana no he sortit a entrenar. He fet passejades llargues, he menjat bé i he descansat molt. La sensació després d’una Marató on ho has donat tot és que s’acaba un ‘curs de córrer’ i en comença un altre. En el meu cas, tinc moltes ganes d’encetar la primavera amb alguna cursa de muntanya i fer la mitja d’Olot que és preciosa. Abans però, us presento la memòria del curs, és a dir, el llistat de curses que he corregut fins arribar a la Marató de Bcn.

El Carles i jo prop del km 40


Marató de Berlín
Data: 26/09/2010
Distància: 42,195km
Temps: 03:32:47
Ritme: 5:03

La Marató de Berlín va ser la primera cursa després de la lesió de turmell. El Carles i jo vam entrenar durant els mesos d’estiu i no teníem cap referència de curses intermitges. Vam decidir córrer a un ritme on ens sentíssim còmodes per a poder gaudir al màxim del recorregut i l’ambient. Les sensacions van ser boníssimes, l’experiència de poder creuar l’arribada agafats de la mà amb el Carles és per recordar tota la vida!

Post-cursa amb en Natxo, el Marc i en Quim


Jean Bouin
Data: 21/11/2010
Distància: 10km
Temps: 40:44
Ritme: 4:05

Em pensava que arribava fort a la Jean Bouin, la idea era baixar per primer cop del 40′ i estava més que mentalitzat, però va arribar el km 7 i no vaig poder seguir el ritme del Quim. El carrer Paral·lel se’m va fer interminable. Amb penes i treballs vaig baixar dels 41′. La lectura positiva és que és un repte que encara tinc pendent i em motiva per donar-li més canya als entrenaments de sèries. A veure si de cara a la Cursa dels Bombers.

Arribada a la meta de Vic


Eco Mitja Marató Ciutat de Vic
Data: 19/12/2010
Distància: 21.0975km
Temps: 1:29:18
Ritme: 4:13

El primer que em ve al cap quan penso en la mitja de Vic és el fred que vam passar quan vam anar a buscar el pitrall. El Carles, el Francesc i jo vam haver de quedar-nos al cotxe durant 1h ben bé perquè estàvem destemplats. Ja de sortida vaig decidir enganxar-me a la llebre dels 1:30 i sort d’ells perquè no van parar d’animar-nos fins a la meta. Era el primer cop que feia tota una cursa amb llebre i ho recomano perquè si no, segur que hagués trigat 3 o 4 minuts més.

Metres finals al passeig marítim


Mitja Marató de Sitges
Data: 09/01/2011
Distància: 21.0975km
Temps: 1:28:05
Ritme: 4:11

Per dates la mitja de Sitges cau quan se suposa que ja portes la meitat o més de la meitat de l’entrenament per la marató de Barcelona. Com que venia amb confiança de la mitja de Vic i havia entrenat bé també durant les vacances de Nadal, vaig decidir avançar la llebre dels 1:30 i provar de tocar els 1:27. Vaig aguantar a ritme fins al km 17 però a partir d’allà les cames no seguien, vaig anar perdent segons fins al 1:28 final, que no era el que m’havia proposat però que em va deixar prou satisfet.

Al podi amb l'Uri, en Quim i en Carles


Mitja Marató de Granollers
Data: 06/02/2011
Distància: 21.0975km
Temps: 1:25:52
Ritme: 4:05

La idea de la Mitja de Granollers era fer un test de qualitat per veure com anava per la Marató. Tenia clar que volia baixar dels 1:28 però no em vaig posar cap fita concreta. Cosa rara en mi, des del principi vaig seguir estrictament l’estratègia de cursa que tenia definida, bé, la estratègia no era molt sofisticada, de fet es tractava de fer la primera part suau i la segona més fort. Em va sortir bé perquè els darrers kms els vaig poder fer a ritme de 3:50 i vaig arribar molt fresc a meta. Veure un 1:25 em va donar moltíssima moral!

Homenatge a les bambes


Mitja Marató de Barcelona
Data: 30/01/11
Distància: 21.0975km
Temps: 1:33:44
Ritme: 4:27

La mitja marató de Barcelona me la vaig prendre com una tirada llarga de qualitat com gairebé tothom que té el cap posat a la Marató de Barcelona. Amb en Quim vam fer la prèvia de 10km organitzada per Runnersworld i després vam empalmar amb la mitja. Vam estar tota la cursa xerrant, variant ritmes i només li vam donar canya quan quedaven un parell de km. Es notava que havíem fet bé els deures als entrenaments perquè tot i els 30kms no vam patir gaire.

A la fira del corredor amb en Quim, en Carles i en Francesc


Marató de Barcelona
Data: 06/03/2011
Distància: 42,195km
Temps: 03:07:38
Ritme: 04:27

Bufff només pensar en la Marató de Bcn ja se’m fa un somriure enorme a la cara. L’organització, l’ambient, l’animació als carrers va ser espectacular, a més el dia també va acompanyar i va lluir un sol esplèndid però sense pujar gaire la temperatura, ideal per córrer. Pel que fa la meva cursa, em vaig emocionar al principi i vaig sortir massa ràpid. Fins al km 35 anava a ritme de sub-3 però els 7 darrers km van ser una autèntica agonia. Bé, de tot se n’aprèn i poc a poc vaig agafant experiència. L’important és que la motivació no decau, ara ja toca preparar les cames per a la propera! :-)


Estiu 2010

21ago10

Estiu 2010


El 2 de Febrer, jugant a futbol, em vaig fer una doble fractura al maleolo tibial, que és l’os que hi ha al turmell, just on acaba la tíbia. Em vaig desanimar molt perquè la lesió significava perdrem la mitja de Granollers, la marató de Barcelona, la cursa dels Matxos de Torelló i el pitjor de tot, estar-me com a mínim 3 mesos sense córrer. Després de passar un parell de mesos amb crosses i fer unes setmanes de recuperació, començo a veure la llum. No puc córrer encara, però ja camino sense anar coix. Si a finals d’Abril puc començar a fer fúting, intentaré córrer la mitja de Girona, si no arribo no passa res, n’hi ha moltes d’altres.

Abans de la lesió estava entrenant fort, volia arribar a la Marató de Barcelona amb els deures fets i poder gaudir-la. Físicament i mentalment estava en condicions òptimes. Amb el trencament del maleolo, la preparació física se’n va anar en orris però tanta motivació acumulada s’havia de canalitzar d’alguna manera, per això m’he dedicat a llegir sobre córrer. He llegit tot el que pogut. Així que aprofito que encetem la setmana de Sant Jordi per recomanar llibres sobre córrer. Avís: aquestes recomanacions només serveixen si correu o us agradaria córrer, si no hi ha una mínima predisposició mental, dubto que aquests llibres us facin gaire gràcia.

De què parlo quan parlo de córrer De què parlo quan parlo de córrer
Autor: Haruki Murakami

Una gran sorpresa. No sabia que en Murakami corria, només el coneixia de ‘Tokyo Blues’. És una mena de diari personal, on explica què significa córrer per ell i ho vincula a la seva vida d’escriptor. No és gens tècnic, gairebé no parla de marques, es centra en sensacions i reflexions personals però de seguida et sents identificat. És la meva primera recomanació. Entenc que pugui decebre a qui llegeix el llibre més per la figura del Murakami que no per l’afició a córrer.

Córrer per ser feliçCórrer per ser feliç
Autor: Arcadi Alibés

L’Arcadi Alibés explica les seves vivències com a corredor amateur, porta 100 maratons i ha corregut pels 7 continents. Un llibre molt proper farcit de consells i anècdotes. Es poden trobar molts paral·lelismes amb el llibre del Murakami, perquè els dos entenen el córrer amb una filosofia molt semblant i els dos expliquen el procés pel qual a mesura que et fas gran, les marques deixen pas a nous reptes.

Born to runBorn to Run
Autor: Christopher McDougall

El llibre té com a fil argumental la visita a la tribu dels indis Tarahumara de Mèxic, suposadament uns superatletes amb unes condicions prodigioses per córrer llargues distàncies. Però la història dels indis és només un recurs per presentar la tesi principal de l’autor. En Christopher McDougall defensa que els humans estem dissenyats específicament per córrer. Segons l’autor, la sofisticació artificial introduïda per la indústria de les bambes de córrer només ha aconseguit modificar la nostra trepitjada i provocar més lesions. En només un any el llibre el llibre és el referent dels defensors del ‘barefoot running’, entre els que m’incloc.

Ultra marathon manUltramarathon Man
Autor: Dean Karnazes

En Dean Karnazes és considerat el Lance Amstrong de l’ultra-running. En aquest llibre explica com va començar a córrer de manera sistemàtica i com va acabar fent curses de llarga distància. M’agrada especialment quan descriu la seva primera cursa de més de 100 milles, l’emoció que transmet quan veu l’arribada et fa posar la pell de gallina. És un llibre que reflecteix amb gran detall el patiment de la cursa i la lluita constant entre el cos i la ment. Als USA en Dean Karnazes és una estrella mediàtica, si no m’equivoco el seu darrer repte ha estat córrer 50 maratons en 50 dies consecutius, la darrera de les quals a NY en menys de 3h. Espero que algun dia en Kilian es decideixi a escriure un llibre d’aquest estil perquè és molt inspirador.

Once a runnerOnce a Runner
Autor: John L Parker

Once a Runner és un llibre de ficció on s’explica la vida de Quenton Cassidy, un corredor universitari d’elit. En Quenton és l’alter-ego de l’autor, que va ser un corredor universitari d’éxit, així que les experiències, les carreres i els entrenaments estan explicats amb molta precisió. La trama de la novel·la no em va enganxar però sí que vaig gaudir amb la narració de les carreres i amb l’esperit de superació que demostra en Quenton. Des de que vaig llegir el llibre, el crit de Ca-ssi-dy, Ca-ssi-dy és un mantra que em repeteixo quan vaig petat a una cursa.

Runners book of daily inspirationThe Runner’s Book of Daily Inspiration
Autor: Kevin Nelson

Tots sabem per què correm i cadascú de nosaltres té els seus motius. El que ha fet l’autor és recopilar-los tots i presentar-los en forma de frases inspiradores per cada dia de l’any, tan senzill com això. Al principi em pensava que seria una parida però fa el seu servei quan fa mandra cordar-se les bambes per fer una sortideta.


Halftomato.com

12nov09

Fa dies que no actualitzo el blog i com sempre, a part de tenir cert sentiment de culpa per haver-ho deixat de banda durant una temporada tinc la sensació que se m’acumulen temes. Com d’alguna manera haig de començar, enceto temporada amb el darrer dels projectes d’Omatech: Halftomato.com, un web per a conèixer gent nova i divertir-se.

Halftomato.com

Ja feia  temps que tenia al cap muntar una història com la de Halftomato.com. De fet recordo un dia a Girona amb el Carles, la Laia i la Mariona que ens vam passar ben bé una hora definint noms i funcionalitats per un projecte d’aquest tipus. Ara, després de més d’un any d’aquell dinar hem pogut tirar endavant Halftomato.com.

Halftomato és un web de contactes, o millor un web per a lligar. Ens hem volgut desmarcar de webs com match.com i meetic.com on gairebé pots sentir la pressió per a trobar parella. A Halftomato.com hem preparat un entorn fresc i desenfadat perquè aquesta cerca sigui més un joc que no cap altra cosa. Ens hem concentrat en crear una interfície molt simple i amb les funcionalitats que creiem bàsiques en aquest tipus de planes: enviament de petons, missatges privats i públics i els ‘likes’ que ha popularitzat Facebook.  Per més detalls,  en Carles ha fet una molt bona explicació del funcionament de Halftomato en el seu blog.

I tot això no ho té el Facebook ja? Doncs sí, però el nostre raonament és el següent:  en el Facebook la majoria hi tenim els amics, els companys de feina, coneguts no tan propers i fins i tot clients, així que cada cop és més complicat lligar per la por que et donin carabasses i que tothom se n’adoni. Tot és argumentable però nosaltres hem vist en aquest punt la nostra oportunitat.

Només fa una setmana i mitja que Halftomato està en marxa i ja hi ha uns 350 usuaris, dels quals,  el 70% s’ha connectat les darreres 24h, això ens fa pensar que la plana agrada i com a mínim enganxa. I és que a tothom li fa il·lusió  rebre un petó o un missatge d’un admirador/a.

En les properes setmanes ens centrarem en la promoció de Halftomato.com. Ja hem implementat la funcionalitat de ‘Friends for kisses’, o sigui per cada amic que es convida regalem un petó. És una petita ajuda però encara hem de pensar bé com enfoquem les properes accions. Ja anirem informant ;-)


Estiu 2009

30ago09

Aquest cap de setmana, el Facebook ha obert la possibilitat de crear adreces personalitzades o el que anglès anomenen “vanity urls“. En qualsevol altre web aquest fet no tindria gairebé importància, però al tractar-se de la xarxa social que mig occident utilitza, s’ha generat una expectació que molts han comparat amb la carrera cap a la terra promesa dels primers colons americans. Tant és així que a aquest procés d’assignació d’adreces se l’ha conegut com a “Facebook landrush“.

El sistema per assignar adreces ha estat aparentment obert i just, en el sentit que tothom ha tingut les mateixes oportunitats de triar la seva adreça. S’ha habilitat una plana amb un compte enrera i el dissabte exactament a les 6 de la matinada, s’ha posat en marxa la opció de triar la teva adreça. Els enginyers del Facebook han fet una feina impecable, perquè tot i l’enorme concurrència d’usuaris, la plana ha funcionat com una seda.

Quina importància té una adreça personalitzada? Els experts en marketing on-line coincideixen en un concepte: “Branding“, de fet seria una dimensió més de la gestió de la nostra identitat digital.  Pels que no som experts, l’adreça única de Facebook té un valor més simbòlic i simpàtic que no cap altra cosa.

Com que em feia il·lusió tenir una adreça curta, m’he posat el despertador a les 5:58 del matí. Quan ha sonat, he obert l’ordinador que tenia en repòs a la tauleta de nit i he triat l’adreça que volia. A les 6:03 he tornat a dormir després d’explicar-li a la Mariona que no passava res i sentir allò que de tant en tant escoltem els que ens passem el dia enganxats al teclat.

En fi, per qualsevol cosa, ara ja em podeu trobar a: www.facebook.com/miquel :-)


En un context que no ve al cas, un bon orador em va fer adonar de la diferència entre l’alegria i l’eufòria. L’alegria és una sensació de satisfacció lligada a l’ànima. L’alegria ens fa dibuixar somriures, ens fa veure les coses amb un prisma d’optimisme com si de cop naveguéssim a favor del vent, és una mena de pau interior que ens reconforta.  L’eufòria  en canvi, és un estat explosiu de felicitat,  normalment lligat a un fet puntual i extern a nosaltres. Aquest sentiment intens i trasbalsador és tant potent com curt. Un cop el que ha provocat l’eufòria desapareix, ens quedem buits i amb el record d’aquesta alegria momentània.

Aquest any hem gaudit com mai del Barça, el joc ha estat espectacular, la imatge que l’equip ha projectat durant tota la temporada és inigualable. Els jugadors i en Guardiola han estat uns senyors tan dintre com fora el camp i a més, l’eufòria puntual del triomf sobre el Madrid i el Chelsea podien haver estat prescindibles gràcies a la construcció d’un estat d’alegria generalitzada al voltant de l’equip.  Això per mi és el que diferència a aquest nou barça campió.

S’han creat els mecanismes perquè els culés ens identifiquem amb una manera de jugar, de respectar els rivals i de relacionar-se amb els mitjans.  Hi ha alegria, estem contents, hem guanyat lliga i copa i tenim la Champions a tocar. Tant si es guanya com si no, tant sí ens emborratxem d’eufòria amb un triplet històric o ens quedem a les portes del paradís, aquest Barça ha aconseguit fer-nos viure amb alegria i no dependre d’eufòries caduques i sovint enganyoses.

Ara més que mai, Força Barça!




Follow

Get every new post delivered to your Inbox.