Fa uns mesos l’Agustí em va deixar “El libro negro del emprendedor” de Fernando Trías de Bes. El llibre parteix d’un plantejament força inèdit en la literatura empresarial, en comptes de centrar-se en els factors claus d’èxit, parla dels factors claus de fracàs de l’emprenedor. El recomano tant a qui s’estigui plantejant engegar un projecte de negoci , com a qui ja s’ha posat pel seu compte.

Què hi diu en Trías de Bes?

De tot l’argumentari del llibre, hi ha però un punt que no acabo de compartir amb l’autor. En Trias de Bes reflexiona sobre  si cal associar-se per a emprendre un negoci i raona que la majoria de vegades no es necessiten socis per a emprendre. Segons ell, molts cops ens busquem un soci per por, pel temor de no ser capaços de tirar endavant el projecte sense cap altra ajuda. Hi ha una dada que reforça aquest posicionament, els emprenedor novells tendeixen a associar-se molt més en la primera aventura empresarial que en la segona o la tercera.

Com ho veig jo?

Tot és relatiu i cada cas és un món. Els emprenedors no són màquines perfectament programades per a encaixar i reaccionar adequadament davant qualsevol adversitat, per això es necessita per exemple la família, la parella i els amics. El seu suport és cabdal per la salut mental de l’emprenedor, el que passa és que aquestes figures no deixen de ser uns observadors externs molt particulars. Els seus consells i les seves paraules porten indefectiblement un vernís de comprensió incondicional. En canvi, el soci és com la teva imatge especular, algú amb qui comparteixes els interessos i mals de panxa. Algú qui coneix i manega els mateixos paràmetres que tu per a decidir què és el millor per l’empresa. I aquesta per mi és la clau, en el moment que incorpores un soci, no només comptes amb algú més amb qui ofegar les penes sinó que estàs multiplicat la capacitat d’analitzar i prendre decisions pel bé del projecte.

Amb o sense soci?

Un altre tema totalment diferent és quin és el número òptim de socis, quines han de ser les capacitats que cadascun aporti, què passa si pel creixement del projecte és necessari un soci-capitalista extern, etc. El sentit comú ens diu que els perfils de cada soci haurien de ser complementaris i les àrees de responsabilitat directe haurien de tenir poca superfície d’intersecció. Ara bé, i per respondre a la pregunta que encapçala el post… emprendre amb o sense soci? Sense cap dubte, amb!