Quan l’Otto, l’Agustí i jo vam decidir crear Omatech, un dels objectius que teníem era el de fer de l’empresa una incubadora de projectes propis. La manera de finançar aquests projectes seria mitjançant la prestació de serveis de desenvolupament. Des d’aleshores hem anat creixent en estructura, en clients, en prestigi dins del sector i això ens ha permés tirar endavant iniciatives com relatsencatala.cat o ipsojobs.com.

Relatsencatala.cat ha esdevingut el referent per a la publicació on-line en català i ipsojobs.com està evolucionant molt positivament tant en número de visitants únics com en posicionament orgànic. També hem aprés i hem rigut amb projectes con nuestraporra.com, el primer gestor de porres on-line de la web 2.0 i amb el Desafio Eurovisión 2008, que exagerant una mica, podríem considerar com un precedent de l’èxit mediàtic del Chiquilicuatre.

En tot aquest temps, una de les constants, ha estat la generació d’idees. És normal, ens passem tot el dia connectats a la xarxa, el bloglines i el google reader treuen fum i per tant és quasi natural que sorgeixin idees i ens sembli detectar oportunitats de negoci.

El procés és divertit i sempre mostra una mateixa pauta: excitació inicial, posat en comú de les idees i conclusions. La fase de conclusions és la que ens agrada anomenar ‘Pujadó-Baixadó‘. ‘Pujadó’ si la idea és potent i veiem que és possible tirar-la endavat i ‘baixadó’ si tota l’excitació inicial s’esvaeix perquè durant la posada en comú han sortit massa impediments i ens fan perdre confiança en l’èxit del projecte. No tinc una estadística calculada però diria que el rati està en 1 pujadó per cada 30 baixadons.

Molts cops les idees que descartem no són inherentment dolentes, sinó que no acaben d’encaixar en el moment actual de l’empresa o no ens veiem en cor de tirar-les endavant. Algunes les posem en llista d’espera i d’altres les descartem definitivament.

Com que em sap greu que aquestes idees quedin oblidades o sense executar, de tant en tant les aniré publicant en aquest blog. Evidentment, si algú se n’aprofita, en primer lloc dubtaré que ho hagi llegit precisament en aquest blog i en segon lloc, m’alegraré per ell perquè ha tingut l’empenta que nosaltres no hem demostrat.

Així que per començar amb aquesta sèrie, presento una dels darrers projectes que hem desestimat: Un sistema de fidelització on-line per al petit comerç.

Hem vist que el petit comerç com restaurants de menú, centres d’estètica, perruqueries, depiladores no tenen cap sistema automatitzat per a poder fidelitzar els seus clients. Com a molt, alguns fan servir targetes de cartró que van marcant cada cop que el client contracta el seu servei. Amb la targeta completa el client obté algun regal o algun descompte. L’avantatge d’aquest sistema és que és molt senzill d’implementar, només cal una cartulina. L’inconvenient és que no hi ha cap possibilitat d’interactuar amb els clients més enllà del dia que visiten l’establiment.

La nostra idea passava per crear una plataforma web on:

• els propietaris de petits comerços donarien d’alta el seu establiment i comprarien codis de fidelització per a entregar als clients.

• Els clients introduirien els codis de fidelització que aconseguirien al consumir en un establiment. A l’arribar a un número pre-establert de codis introduïts, podrien imprimir un descompte o el premi corresponent definit pel propietari del comerç.

Els propietaris podrien contactar amb els seus clients ‘fidels’ mitjançant un butlletí electrònic. Els clients per la seva part tindrien un lloc per a centralitzar el consum de bens o serveis ‘reals’ subjectes a fidelització.

El model de negoci estaria en la venta de codis de fidelització. Els propietaris comprarien codis a la web, se’ls imprimirien i aquests codis són els que entregarien als seus clients perquè ells mateixos els introduíssin al web.

No hem tirat la idea endavant perquè suposa un canvi en el paradigma de consum i a més incrementa la càrrega de treball tant del propietari de l’establiment com del client. Tot i que aportem valor en la cadena de consum, dubtem que aquest increment de valor compensi l’esforç d’implementació del sistema. La barrera d’entrada principal són els recursos que s’haurien d’emprar per a ‘educar’ el mercat.

Com ho veieu? Un pel massa complicat, no? Serà qüestió de donar-hi més voltes… ja n’hi hauran més!